Agenda

Sara Berbel: “És insostenible que hi hagi programes per a criatures a partir de les 22 h”

  • Evento
  • 0

Un dia té 24 hores, i guanyar-ne dues per dedicar a la família, al consum cultural, a l’oci, als fills, a la participació política o a l’esport ha de ser per força un salt endavant en qualitat de vida i en benestar. A Catalunya solem acabar la jornada laboral dues hores més tard que a la resta d’Europa, el mateix que retardem el prime time de les televisions i fins i tot el tancament de les discoteques, un desajustament horari respecte a la resta de països europeus que està demostrat que agreuja les desigualtats, perjudica la salut i inclús afecta el rendiment (laboral o escolar).

Per què no el canviem, doncs? Aquesta pregunta se l’ha formulat la iniciativa Ara és l’hora, que celebra La Setmana dels Horaris. I ens la respon Sara Berbel, doctora en Psicologia Social per la UB i especialitzada en polítiques d’igualtat. També impulsora de la reforma horaria, Berbel constata que els més perjudicats per la nostra atípica distribució del temps, a més de les dones, són els nens i els adolescents.

Tenim un horari laboral atípicament llarg, que fa que la majoria de persones no arribin a casa abans de les 18 h. Per què?

A Espanya tenim una jornada laboral amb tres característiques que la diferencien de la resta: és molt rígida, premia el presencialisme i és de molt llarga durada. Per diversos motius. Un d’ells ve de l’època de la industrialització, un procés que es va experimentar a tots els països europeus, però la majoria va anar millorant condicions laborals i escurçant horaris a mida que avançaven les reivindicacions socials i obreres. Espanya en va ser una excepció perquè estava immersa en una dictadura. La resta de països van passar de la societat industrial a la del coneixement en democràcia i amb estat del benestar, mentre que aquí es va fer tard i mantenint els mateixos horaris i igualment rígids.

Un altre factor que explica la llarga durada, també lligat al franquisme, és que amb l’atur femení -les dones tenien moltes dificultats per treballar- els homes s’havien de pluriemplear de forma massiva per sostenir les seves famílies. Molts treballaven fins a les 15 h i després a la tarda fins a les 20 h.

Hi ha la creença de que aquest horari es deu a que som un país Mediterrani.

Aquest és un dels grans mites. França, Itàlia, Grècia… també són mediterranis i cap d’ells té el nostre horari. Concretament avancen dues hores l’acabament de la jornada laboral, la comercial, la d’oci…

Treballem més, però no es tradueix en una major producció.

Les dades són incontestables, i demostren que no. Segons l’Eurostat a Espanya es treballa 300 hores més a l’any que a Alemanya i Àustria. I prop de 200 més que a Holanda o Dinamarca. Som els primers de la llista! Imagina’t si devem produir! Doncs no. En la taxa de producció estem a la cua d’Europa. És una altra falàcia. Les jornades llargues i rígides perjudiquen la salut i disminueixen la capacitat de concentració i creativitat.

Quins altres defectes té aquesta jornada?

Molts, i no en som conscients. Té efectes nocius sobre la salut, sobre el rendiment, les relacions personals, la desigualtat de les dones, la qualitat democràtica… Sobre això últim, és clar, tenim menys temps per participar políticament!

I molts d’aquests defectes els arrosseguen també els infants i joves?

Clarament. L’activitat d’oci més evident a Espanya, ens agradi o no, és la televisió. I el prime time és dues hores més tard que a la majoria de països. És insostenible que hi hagi programes per a criatures que comencin passades les 22 h. Fa 20 anys que surten estudis i hi ha dades molt concloents sobre els efectes de la restricció de son sobre els infants. Dormir una hora menys té efectes neurocomportamentals sobre la conducta de nens i joves i sobre el seu rendiment escolar. No és per establir-hi un lligam directe sobre el fracàs escolar, però segur que hi afecta. Dormen menys del que necessiten.

En el cas dels adolescents, per molt que avancem els horaris no voldran anar a dormir tard igualment?

A veure, sempre hi ha variabilitat individual, però si mirem les hores de son a Europa, els que més dormen son els adolescents, per necessitats neurofisiològiques. Aquí també ho farien si els horaris anessin avançats. Un exemple: aquí les discoteques tanquen a les sis del matí, mentre que a Europa ho fan a les tres.

Però no poden anar a dormir abans si, per exemple, acaben les activitats esportives que ja es de nit.

Els horaris d’entrenament són terribles. Arribar a les 21 h a casa… Pero tenen a veure amb els dels pares, que acaben tard de treballar i tot es va allargant. Passa el mateix amb l’oci. El teatre als països nòrdics és de 19 h a 21 h, i després ja no hi ha res. Si tota la societat està organitzada d’una manera és molt més fàcil adquirir l’hàbit.

Canviar la jornada laboral és la palanca, doncs?

És una de les palanques fonamentals, però no l’única. No es pot moure una peça sense moure tota la resta: una d’elles són els horaris laborals, però també els comercials, per exmeple. Si es tanca entre 20 h i 21 h és difícil que la gent no hi vagi a comprar, però és clar, no es pot tancar abans perquè la gent treballa. És un peix que es mossega la cua. Això sí, s’ha de precisar que el canvi no ha de ser rígid, sinó que ha de contemplar totes les excepcions que calgui. No pretenem que els bombers acabin de treballar a les 17 h ni tampoc obligarem a ningú a anar a dormir a les 23 h.

Qui més pateix aquests horaris són les dones?

Segons un estudi de Nielsen, les dones catalanes i espanyoles són les més estressades d’Europa, i hi té a veure l’impacte horari. A part que és el col·lectiu que dorm menys, en la nostra societat les dones encara són les principals responsables de les tasques domèstiques i de la cura de les persones dependents, grans i infants. Si tenen horaris llargs, per tant, tenen més dificultat per conciliar la vida laboral i la familiar. Això provoca que a vegades renunciïn al treball, o que agafin contractes a temps parcial, fet que acaba comportant pobresa. També els dificulta l’accés a càrrecs de direcció (on suposen un 12% del total), perquè aquí es requereix disponibilitat total, cosa que no passa a altre països.

Quan no es poden assumir extraescolars o colònies sovint és la dona qui es queda a la llar, i perd la possibilitat d’accedir al mercat laboral i tenir un sou propi, fet que mina la seva autonomia i independencia. Però és que també afecta a les criatures, que perden possibilitat de socialització, i que no veuen el pare fins al vespre, fet que perjudica la relació familiar i de convivència. I quan treballen els dos pares tenim els anomenats nens de la clau: els que van amb la clau penjada al coll perquè a casa no hi ha ningú.

L’activitat familiar entre setmana és quasi inexistent.

Es veuen tots una estoneta a l’hora de sopar, i amb sort. No n’hi ha. I una altra cosa que em sembla important és la participació cultural, democràtica i cívica. Això impacta més en les dones, també. Hi ha una època de la vida, entre els 35 i els 50, que no hi ha dones en les associacions i entitats, i és perquè estan immerses en una voràgine de cura de familiars i persones dependents, nens o grans.

Una altra manera de solucionar-ho no serien les polítiques familiars: allargar les de paternitat, de dependència…

Seria fonamental. Que cap persona s’hagi de quedar a casa seva per no tenir escoles bressol públiques o no poder-les pagar. La xarxa de cura de nenes i nens i de persones grans és clau. Als països de tradició socialdemòcrata això està apuntalat, però aquí abans que ho haguem arribat a tenir ja ho estem desmantellant. el futur és preocupant.

Etiquetas: , , , , ,

This is a unique website which will require a more modern browser to work! Please upgrade today!