Our Blog

La pertinaç incoherència de la Comissió Europea

Doncs bé, arribat el moment de constituir el nou grup rector de la Comissió, només 9 dels 28 llocs són considerats adequats per a ser ocupats per dones, el mateix nombre que en la legislatura passada però encara lluny de la reivindicació de la paritat de sexes. La mateixa Comissió, de la mà de Vivian Reding, la seva comissària de Justícia, ha adoptat com a objectiu la paritat en empreses per a l’any 2020 (2018 per a les empreses públiques), no sense molts obstacles durant el procés. És possible que la Comissió Europea no segueixi les seves pròpies indicacions en el moment de la seva constitució?
La dificultat d’accedir a llocs de decisió és ben coneguda per les dones, siguin feministes o no. Hem denunciat, amb raó, la resistència masculina a cedir espais en què són hegemònics, i hem de seguir fent-ho sense treva ni descans.

No obstant això, es parla menys d’una altra resistència, la protagonitzada per les pròpies dones, ja que no totes estan d’acord en defensar la presència femenina en els càrrecs que comporten poder establert. Aquesta qüestió no em sembla menor sinó que la considero especialment rellevant ja que resta força a la reivindicació de paritat.

Quan llegeixo, com m’ha passat aquests dies, algunes crítiques a la defensa de l’apoderament per part de les dones, adduint que “el poder és masculí” sento una immensa frustració. A les classes d’història feminista s’explica la divisió clàssica al voltant de l’exercici del poder que han protagonitzat les diverses faccions feministes. Durant tot el segle XX unes han defensat “fugir del poder” perquè no pot comportar més que corrupció i altres assumir per poder modificar les estructures i incidir en el món. Aquesta discussió continua vigent, com podem observar en qualsevol fòrum actual de dones.

Si hem llegit a Foucault, sabem que no es pot fugir del poder perquè aquest és inherent a tota relació humana. Una altra qüestió és quin ús en fem. Tenir poder permet realitzar accions i projectes, desenvolupar actuacions i programes, crear i evolucionar, però també explotar, humiliar i destruir. Les filòsofes Amèlia Valcárcel i Cèlia Amorós ho han explicat magistralment. Òbviament, les dones són persones molt diverses; algunes voldran millorar la societat i altres només beneficiar-se’n personalment, de la mateixa manera que observem què passa entre els homes, però estic convençuda que el seu dret (i el seu deure) a participar en el món de la política, la ciència, la cultura i la economia és indiscutible.

Quan no apostem per estar en els llocs de decisió cedim la conducció del món a altres i, en cert sentit, ens alienem. Deixem de participar en el disseny del futur i això disminueix la nostra llibertat, la de totes. De la mateixa manera, quan no hi ha dones en llocs clau com la Comissió Europea recentment constituïda, es perd l’oportunitat de reforçar els valors d’igualtat i llibertat que les feministes defensem de la mà de dones que hi creguin. Però, encara més greu és que minva substancialment la qualitat d’una democràcia que deixa de ser autèntica i de donar resposta a l’objectiu pel qual va ser creada.

Tags: , , ,

This is a unique website which will require a more modern browser to work! Please upgrade today!